Aquí us deixo unes històries de tres persones amb discapacitat que mitjançant senzilles adaptacions tecnològiques han pogut integrar-se en els seus llocs de treball a la televisió d'Espanya i Catalunya amb normalitat.
La discapacitat a la petita pantalla
Amb 13 anys Nuria del Saz, a causa d'una degeneració de la retina, es va quedar cega, encara que aquesta discapacitat no li ha impedit presentar el "Telenoticias"de Canal Sud 2 des de fa deu anys. Tampoc la sordesa que afecta a Paloma Soroa no ha impossibilitat a aquesta jovencísima estudiant de fisioteràpia per a ser la cara del programa de TVE "A llengua de signos".Con més taules que les seves companyes, Gloria Rognoni va ser la primera presentadora en cadira de rodes que es
va posar davant de les cambres i va conduir el magazine "Bons dies, Cataluña",de TV3.Tres dones valentes, tres històries diferents unides per una mateixa professió.
La carrera de Nuria del Saz, presentadora de televisió cega, en el periodisme va començar com un cúmul de desigs i circumstàncies. Des de petita li agradava escriure i la comunicació, i va tenir la sort que la seva família el recolzés muntant-li una emissora de ràdio a casa quan era encara molt jove. Aquest fet va ser essencial perquè es decidís, però també la seva experiència en Ona Zero durant la Expo"92,de on va sorgir l'oportunitat de treballar com a professional en Madrid."Finalmente no em vaig ser a la capital i vaig entrar a la Universitat de Periodisme. Vaig començar a treballar com a presentadora del "Telenotícies" el 1998, en Canal Sud 2, sentint una mica de vertigen per tot el que comportava el lloc. Vaig haver de demostrar que podia fer-ho no només per mi, sinó per tot el col·lectiu. Llavors, no em sentia com un estendard de la discapacitat, però tenia clar que ho volia fer bé per la gent que m'havia recolzat. Havia de demostrar que les persones amb discapacitat podíem realitzar treballs insòlits fins llavors com podia ser presentar un informatiu en televisió", recorda del Saz.
La dificultat real que va trobar aquesta periodista al principi de ser presentadora va ser la seva relació amb una redacció i amb programes informàtics totalment visuals que, posteriorment, van ser adaptats pels informàtics de Canal Sud i l'ONZE. En aquells moments, algun company de Nuria del Saz es va sentir més desubicat que ella perquè no sabien fins i tot quin punt la periodista podia desenvolupar el seu treball. Tanmateix, tots els recels van desaparèixer al tercer dia, quan van comprovar quina era la seva dinàmica real.
Hi va "haver fins i tot algunes companyes que em van preguntar si havien d'aprendre braille per treballar amb mi, però ja van veure que no. Al principi llegia en braille, però vaig deixar aquest mecanisme perquè van sorgir sistemes més avançats i, en l'actualitat, després de deu anys presentant l'informatiu, tinc com una espècie d'autocue que parla. En lloc de llegir el text a la pantalla com fan altres presentadors, ho escolto.
És una altra forma de llegir i crec que és la millor perquè les persones cegues llegeixin tan de pressa com les vidents", assegura del Saz. Al principi, del Saz havia de compensar la falta de velocitat del braille amb la memòria, per aquest motiu revisava molt els seus texts per estar segura de cada coma. Actualment, treballa amb un ordinador connectat en xarxa amb el sistema de Canal Sud. L'única diferència amb els seus companys és que la seva computadora té adaptacions que el sintetitzador que utilitza li pugui verbalizar el que hi ha escrit, de tal manera que accedeixi a tot el contingut que hi ha al servidor de notícies, així com permetre a la resta de redactors llegir el que ella escriu. La periodista obté els seus documents d'una impressora que imprimeix en braille.
El 2004 el Comitè Espanyol de Representants de Persones amb Discapacitat (Cermi) va premiar a Canal Sud per la integració soci-laboral del col·lectiu de persones amb discapacitat i va destacar la presència de Nuria del Saz com a presentadora cega. "Va anar un orgull tremend per a mi perquè per la meva tasca estaven premiant a la cadena. Hi ha bones experiències d'integració laboral de persones amb discapacitat en altres empreses, però en mitjans de comunicació, i encara més en televisió, no és així. Qualsevol periodista pot verificar el treball que costa arribar fins una redacció de televisió i encara més que es valori el treball que desempenyores. A més, la meva trajectòria d'aquests últims anys demostra, precisament, que és possible i que el meu treball, com molts pensaven, no és només flor d'un dia. Aquí seguim deu anys després", sosté del Saz.
Amb la pràctica, la periodista ha adquirit una destresa especial i sap quan alguna cosa no va bé en plató. No "ho sabria explicar, però quan alguna cosa falla ho intueixo. És tot qüestió de pràctica. Quan faig l'informatiu sé quan he de parlar i quan callar. Encara que clar, també es fica la pota i per a això està el "pinganillo", per avisar-me de qualsevol cosa, per exemple d'un error tècnic com que no surtin els vídeos. És gairebé igual que per a un presentador que veu perquè al final prenem molt poques decisions per nosaltres mateixos. El treball en televisió és un treball en equip i sempre estàs a l'expectativa que et diguin que ve a continuació", assegura del Saz.
Nuria del Saz,a els seus 34 anys de nou complerts, compagina la seva tasca professional amb la de poeta, donant recitals i apareixent en antologies poètiques. De fet, fa un parell d'anys, va publicar un llibre titulat "Ànima atrapada" gràcies al finançament de l'ONZE.
"Vaig començar a escriure poesia quan tenia 16 o 17 anys i vaig anar conservant els poemes perquè tenien valor per a mi. Mai no vaig saber que pogués tenir-lo per a d'altres, ni vaig pensar a publicar-los. La veritat és que tenir un llibre al carrer obre les portes a qualsevol escriptor. Espero que es publiqui el meu segon llibre", relata la periodista."Pero la meva principal ocupació és la meva filla. És a dir, al matí estic a la televisió, des de les set, fent l'informatiu; sobre les 3 arribo a casa i, sens dubte, tota la tarda és per a Diana. Abans tenia temps per escriure i per pensar el que volia escriure, per penedir-me i per tornar a escriure-ho. Quan sorgeix una gala, un recital o un treball extra del "Telenotícies" el meu marit ve amb mi, es cuida de la nena i després ens n'anem els tres a casa", afegeix del Saz.
Tanmateix, aquesta periodista cega sap que tenir una discapacitat i ser contractat per un mitjà de comunicació és difícil que ocorri. No "ens contracten per desconeixement. Creuen que la persona amb discapacitat necessita molta ajuda, que costarà adaptar el seu lloc de treball o que no retrà igual que una altra persona.
Moltes vegades no es tracta de produir en termes quantitatius, sinó qualitatius perquè no tots els treballadors d'una empresa produeixen igual. Caldria buscar en què pot ser bo o competent una persona i potenciar les seves capacitats.
Els mitjans de comunicació contracten menys persones amb discapacitat per ignorància. L'irònic és veure que molts empresaris d'altres rams contracten gent amb discapacitats i estan contentíssims amb la seva elecció. Si són bons treballadors, repeteixen, garanteix la periodista. "Els primers que hem de treure'ns les limitacions som els propis éssers humans perquè conec persones que no tenen discapacitat i, tanmateix, estan plenes de limitacions.
L'eliminació de barreres comença per un mateix, però no acaba només allà. Pots ser molt valent i tenir molt ímpetu i determinació per fer coses i ser molt lluitador, però si l'entorn no t'és propici en faràs poc. Sens dubte, la persona amb discapacitat ha de sortir de casa i de deixar de pensar que la seva meta és impossible. No els nego que no sigui difícil perquè fàcil no hi ha gairebé res per a ningú, però cal intentar-ho i no trucar-se només a una porta. Cal insistir, ser molt perseverant. Però queda molt treball per fer per la nostra part i per part de la societat. La vida no està resolta per a les persones amb discapacitat, ni molt menys", assegura del Saz.
COLOM SOROA
Colom Soroa té 21 anys, és estudiant de fisioteràpia i s'ha convertit en la primera presentadora sorda de Televisió Espanyola. Aquesta jove, que compagina els seus estudis amb el treball, encara no dóna crèdit a què tot ocorregués tan de pressa. Va "ser una casualitat, em vaig assabentar que feien proves, em vaig presentar i em van seleccionar. No m'ho esperava, però va ocórrer així. El programa no és en directe, però el gravem com si ho fos. Així que existeixen els mateixos nervis, les mateixes presses i el ritme que imposa l'actualitat. En realitat, no tinc gaires dificultats per fer-ho. Utilitzo un autocue on puc llegir el que dic i sempre tinc un regidor que m'avisa quan i a quina cambra m'he de dirigir. A més, conte sempre amb els meus companys amb qui és agradable treballar", explica Soroa.
Colom Soroa posa la de cara al programa "A llengua de signos",una porta oberta a la informació per a les persones sordes, un lloc on qualsevol persona amb discapacitat auditiva pot sentir-se còmoda perquè el programa s'interpreta a la llengua de signes i amb subtítols. "Sens dubte, en un espai en el qual es parla d'integració i accessibilitat no podem discriminar ningú. Qualsevol oient pot veure'ns i sentir-nos perquè també els nostres continguts van a llengua oral, el que anomenem veu en off. És un programa per a tots, sords i oients que s'emet per La 2 de TVE",asegura Lola Herrera, directora del programa.
La dificultat que troba l'estudiant de fisioteràpia en exercir el seu treball de presentadora de televisió es focalitza, sobre tot ,al llegir el autocue."Un presentador oient llegeix directament. En el meu cas, he d'adaptar el text a la llengua de signes, ja que l'estructura d'una i una altra llengua és diferent. És una mica així com estar llegint en espanyol una cosa que has de dir en anglès. El bo d'"A llengua de signes" és que és un programa informatiu pensat per a nosaltres.
Cap altra cadena nacional no ens apropa la informació a la nostra llengua i és a més un curs per expressar les nostres necessitats i vivències amb reportatges on les persones sordes són les protagonistas.",atestigua l'estudiant.
"La gent té el concepte que nosaltres, les persones amb discapacitat, som inferiors, que no som capaços de fer el que fa la majoria. El terme "discapacitats" implica de per si tenir molts prejudicis. En realitat, tots som discapacitats perquè no estem preparats per incloure'l tot en la vida. La capacitat o no capacitat d'una persona depèn d'ella mateixa", sosté Soroa. "Conec el silenci, el silenci absolut. És cert que en no sentir, desenvolupem més altres sentits, per exemple, el tacte, sentim més les vibracions o la vista, detectem moltes coses que als oients els poden passar desapercebudes.
Però el gran desavantatge és que no tenim un accés en igualtat ni a l'educació ni a la informació, per no parlar de l'accés al mercat laboral", denúncia. Tanmateix, per a aquesta jove l'important és tenir metes i lluitar per aconseguir-les. Segons Soroa, sempre es troben obstacles al camí, però la clau hi ha en no rendir-se. "Per a mi, treballar amb Paloma és una cosa molt fàcil, en realitat és ella que me'l posa fàcil i no al revés, com podria pensar molta gent. Ens entenem a la perfecció i capta ràpidament la idea del que volem transmetre al públic que veu el programa.
A més, Paloma té una qualitat molt important en un treball com a aquest: mai no perd el sentit de l'humor, crec que gaudeix fent el que fa i això es nota",mantiene la seva cap. L'experiència de ser presentadora en televisió li ha brindat a Soroa conèixer de primera mà el món de la televisió, el treball dels periodistes i com transmetre la informació al públic.
Afirma que el que més l'il·lusiona és poder fer-ho a través de les seves mans. Ella resol els incidents com una professional més. En el seu programa, on l'actualitat canvia ràpidament, de vegades no és possible avisar-la amb molta antelació. "
Tanmateix, Paloma controla perfectament la situació, es posa molt seriosa, tanca els ulls per veure com diria a llengua de signes aquella última hora i sense fer perdre un minut de l'enregistrament l'improvisa davant de la cambra. Sí, no hi ha cap diferència respecte al que fa qualsevol altre presentador de televisió", assegura Hernández.
Segons la directora del programa, Paloma aporta molt a "A llengua de signes" perquè és sorda i perquè qui millor que ella per saber el que necessiten les persones amb la mateixa discapacitat.
"Ens dóna moltes pistes en aquest sentit. La seva opinió té molt pes en el programa perquè, en realitat, és el reflex del que opinen moltes persones sordes com ella a Espanya", apuntala Hernández.
GLÒRIA ROGNONI
Glòria Rognoni era una jove actriu quan va callar d'una tarima enlluernada pels focus de l'equip de televisió que estaven gravant part de l'assaig d'un muntatge d'"Els Joglars" al Teatre Romea de Barcelona.
"Em vaig desplomar i una de les vèrtebres va seccionar la medul·la provocant-me una paraplègia. La meva vida va canviar radicalment. En cas de ser una persona que estava treballant en una companyia de teatre, viatjant per Europa, a quedar-me nou mesos en un hospital, hi ha una gran diferència.
Anar en cadira de rodes no és simplement no caminar, es veuen afectades moltes coses. Has d'aprendre a viure de nou. Tot el procés d'adaptació cal assimilar-lo molt lentament", manifesta Rosigni. En aquells moments, l'actriu es va plantejar canviar de vida completament, deixar les taules, perquè li semblava impossible mantenir la seva professió, i estudiar medicina.
Tanmateix, quan Rosigni va sortir de l'hospital, gràcies a una oferta del grup de teatre La Claca, l'actriu va poder continuar vinculada al món del teatre, encara que aquesta vegada des d'una altra posició, la direcció. Després d'estar amb aquest grup un temps i un altre amb el que ella aconsegueix denominar la seva escola de vida,"Els Joglars",decidió treballar pel seu compte. En l'actualitat, porta deu anys dirigint un grup de teatre de discapacitats psíquics i malalts mentals.
"El meu treball amb ells m'ocupa molt temps, assaig amb el grup quatre dies a la setmana. Les obres tenen un nivell professional; de fet, rebem el premi "Ciutat de Barcelona" en 2004.El públic se sorprèn davant del treball d'aquestes persones perquè estan acostumats a escoltar en televisió els casos de malalts que han pergeñado algun desastre.
Tanmateix, no tots els perpetren i sí tots tenen grans capacitats. Tracte que això surti a la llum perquè tot el mèrit és de ellos",declara Rognoni. L'actriu assegura que encara que va passar en cas de ser una persona amb molta mobilitat a estar asseguda en una cadira de rodes, moralment no va suposar un gran canvi perquè es va integrar immediatament al teatre. "L'accident va suposar un cop que em va tallar la vida per la meitat i això, precisament, és el que vaig intentar plasmar quan vaig preparar la cerimònia dels Jocs Paralímpics del 92.Pasas de la foscor a la llum, et tornes vell i nen alhora, nen perquè necessites ajuda, et topes amb una escala i no pots pujar-la, perds independència. Però alhora ganes una maduresa enorme.
En aquells moments et canvia completament l'escala de valors. D'una banda, estàs en la foscor, però per un altre, un distanciament savi i sa et fa arribar a la llum. No és tot negatiu, ni gaire menys. No hi ha dubte que arribes de cop a comprendre i a mimetitzar-te amb totes les persones que sofreixen.
Des que vaig en cadira de rodes sigues que les persones amb discapacitat tenim una altra visió de la realitat que és molt vàlida, una altra manera d'empatizar amb el dolor d'altres persones interessantíssima. Per a mi aquesta experiència de l'accident no deixa de ser un enriquiment", garanteix l'actriu.
Glòria Rognoni pensava que dirigir les cerimònies de les paraolimpíades li quedava molt gran, però li van convèncer al·legant que qui millor que ella, una persona amb discapacitat, per assegurar el missatge intrínsec de tal esdeveniment. "Com ho vaig fer bé, em va donar certa popularitat i en acabar l'esdeveniment em van anomenar de TV3 per ser tertuliana del programa "Bons dies, Cataluña",y el vaig acceptar. A partir d'allà, qui conduïa el magazine, Mari Pau Huguet, va voler abandonar el lloc a causa del treball immens que comportava. Va ser llavors quan em van proposar que el portés jo.
El projecte em va semblar difícil perquè no era periodista; tanmateix, vaig proposar que ho provéssim. Vam estar assajant durant una setmana i va resultar. Sempre penso que quan et ve una cosa, abans de dir que, no ai per provar. Allà em passava les hores realitzant entrevistes i l'experiència va ser molt interessant, encara que també un esforç brutal, que s'acumulava al treball que em donava la meva filla de dos anys. Ara en té 18", compte Rosogni.
Va conduir el programa durant dues temporades. Després el va deixar i va tornar al món del teatre. "Em cridaven d'altres cadenes i em deien que era la primera presentadora en cadires de roda i que quin exemple estava donant per a altres persones amb discapacitat. Jo sempre deia que no era un referent per a elles, perquè les persones amb discapacitat, totes, sabem de la qual cosa som capaços. Per a mi l'exemple es va donar a les persones sense discapacitat que des de casa comprovaven que una persona amb discapacitat no tenia cap problema en conduir un programa com aquell.
La veritat és que en TV3 no es donava cap importància al tema de la cadira de rodes", assenyala l'actriu. "Vam fer poques entrevistes a discapacitats perquè en el programa es volia tractar amb naturalitat el tema de la discapacitat. Però em consta que fins a cert punt, gràcies a la televisió, es va normalitzar una mica la visió d'una persona en cadira de rodes. A mi em parava gent pel carrer i em deien que en veure'm, considerant que era molt més greu la meva situació que la seva afecció, havien sortit fins i tot de depressions.
El problema és que els mitjans de comunicació no contracten persones amb discapacitat per desconeixement total i absolut de les seves capacitats. Les persones amb discapacitat som poc presents en els mitjans de comunicació perquè no es ens llama",se lamenta Rosigni.
"Quan estava en la tertúlia sempre procurava introduir informació sobre la discapacitat. Era llavors quan podia fer el que volia. Hi ha una cosa maligna en aquests empresaris que ens bombardegen amb el culte al cos i amb qui la gent ha de ser perfecta. Això és una estupidesa total perquè quan tens un accident com el meu és quan veus clarament que la capacitat de l'ésser humà no és el seu físic, sinó el seu interior. Les persones que d'alguna forma rebutgen o no accepten les persones amb discapacitat s'estan perdent una cosa molt interessant. El món de la imatge, del superficial és malèvol.
Culpo les persones que tenen cert poder per no integrar més les persones amb discapacitat per la seva pròpia inconsciència", apuntala Rognoni. Tanmateix, és positiva i afirma que encara que sempre es troba barreres, també a persones que l'ajuden a superar-les. Per exemple, quan la directora de teatre marxa a qualsevol part del món, no pren aquestes barreres en consideració perquè està convençuda que si troba problemes, aquests "sempre se solucionen.
Molts éssers humans són conscients del que hi ha, i surt d'ells la seva vena solidària i t'ajuden i et comprenen. Així se'n pot anar pel món. He passat Por moments difícils en els que sembla que no pots més. Però sempre pots. Cal viure", conclou Rognoni.
Fonts:
Solidaritat Digital (08/01/2009)
SID http://sid.usal.es/mostrarficha.asp?ID=32822&Fichero=1.1
__________________________________
Portal web DIVERSITAT FUNCIONAL
http://discapacitat.blogspot.com
http://www.diversitatfuncional.org
va posar davant de les cambres i va conduir el magazine "Bons dies, Cataluña",de TV3.Tres dones valentes, tres històries diferents unides per una mateixa professió.
La carrera de Nuria del Saz, presentadora de televisió cega, en el periodisme va començar com un cúmul de desigs i circumstàncies. Des de petita li agradava escriure i la comunicació, i va tenir la sort que la seva família el recolzés muntant-li una emissora de ràdio a casa quan era encara molt jove. Aquest fet va ser essencial perquè es decidís, però també la seva experiència en Ona Zero durant la Expo"92,de on va sorgir l'oportunitat de treballar com a professional en Madrid."Finalmente no em vaig ser a la capital i vaig entrar a la Universitat de Periodisme. Vaig començar a treballar com a presentadora del "Telenotícies" el 1998, en Canal Sud 2, sentint una mica de vertigen per tot el que comportava el lloc. Vaig haver de demostrar que podia fer-ho no només per mi, sinó per tot el col·lectiu. Llavors, no em sentia com un estendard de la discapacitat, però tenia clar que ho volia fer bé per la gent que m'havia recolzat. Havia de demostrar que les persones amb discapacitat podíem realitzar treballs insòlits fins llavors com podia ser presentar un informatiu en televisió", recorda del Saz.
La dificultat real que va trobar aquesta periodista al principi de ser presentadora va ser la seva relació amb una redacció i amb programes informàtics totalment visuals que, posteriorment, van ser adaptats pels informàtics de Canal Sud i l'ONZE. En aquells moments, algun company de Nuria del Saz es va sentir més desubicat que ella perquè no sabien fins i tot quin punt la periodista podia desenvolupar el seu treball. Tanmateix, tots els recels van desaparèixer al tercer dia, quan van comprovar quina era la seva dinàmica real.
Hi va "haver fins i tot algunes companyes que em van preguntar si havien d'aprendre braille per treballar amb mi, però ja van veure que no. Al principi llegia en braille, però vaig deixar aquest mecanisme perquè van sorgir sistemes més avançats i, en l'actualitat, després de deu anys presentant l'informatiu, tinc com una espècie d'autocue que parla. En lloc de llegir el text a la pantalla com fan altres presentadors, ho escolto.
És una altra forma de llegir i crec que és la millor perquè les persones cegues llegeixin tan de pressa com les vidents", assegura del Saz. Al principi, del Saz havia de compensar la falta de velocitat del braille amb la memòria, per aquest motiu revisava molt els seus texts per estar segura de cada coma. Actualment, treballa amb un ordinador connectat en xarxa amb el sistema de Canal Sud. L'única diferència amb els seus companys és que la seva computadora té adaptacions que el sintetitzador que utilitza li pugui verbalizar el que hi ha escrit, de tal manera que accedeixi a tot el contingut que hi ha al servidor de notícies, així com permetre a la resta de redactors llegir el que ella escriu. La periodista obté els seus documents d'una impressora que imprimeix en braille.
El 2004 el Comitè Espanyol de Representants de Persones amb Discapacitat (Cermi) va premiar a Canal Sud per la integració soci-laboral del col·lectiu de persones amb discapacitat i va destacar la presència de Nuria del Saz com a presentadora cega. "Va anar un orgull tremend per a mi perquè per la meva tasca estaven premiant a la cadena. Hi ha bones experiències d'integració laboral de persones amb discapacitat en altres empreses, però en mitjans de comunicació, i encara més en televisió, no és així. Qualsevol periodista pot verificar el treball que costa arribar fins una redacció de televisió i encara més que es valori el treball que desempenyores. A més, la meva trajectòria d'aquests últims anys demostra, precisament, que és possible i que el meu treball, com molts pensaven, no és només flor d'un dia. Aquí seguim deu anys després", sosté del Saz.
Amb la pràctica, la periodista ha adquirit una destresa especial i sap quan alguna cosa no va bé en plató. No "ho sabria explicar, però quan alguna cosa falla ho intueixo. És tot qüestió de pràctica. Quan faig l'informatiu sé quan he de parlar i quan callar. Encara que clar, també es fica la pota i per a això està el "pinganillo", per avisar-me de qualsevol cosa, per exemple d'un error tècnic com que no surtin els vídeos. És gairebé igual que per a un presentador que veu perquè al final prenem molt poques decisions per nosaltres mateixos. El treball en televisió és un treball en equip i sempre estàs a l'expectativa que et diguin que ve a continuació", assegura del Saz.
Nuria del Saz,a els seus 34 anys de nou complerts, compagina la seva tasca professional amb la de poeta, donant recitals i apareixent en antologies poètiques. De fet, fa un parell d'anys, va publicar un llibre titulat "Ànima atrapada" gràcies al finançament de l'ONZE.
"Vaig començar a escriure poesia quan tenia 16 o 17 anys i vaig anar conservant els poemes perquè tenien valor per a mi. Mai no vaig saber que pogués tenir-lo per a d'altres, ni vaig pensar a publicar-los. La veritat és que tenir un llibre al carrer obre les portes a qualsevol escriptor. Espero que es publiqui el meu segon llibre", relata la periodista."Pero la meva principal ocupació és la meva filla. És a dir, al matí estic a la televisió, des de les set, fent l'informatiu; sobre les 3 arribo a casa i, sens dubte, tota la tarda és per a Diana. Abans tenia temps per escriure i per pensar el que volia escriure, per penedir-me i per tornar a escriure-ho. Quan sorgeix una gala, un recital o un treball extra del "Telenotícies" el meu marit ve amb mi, es cuida de la nena i després ens n'anem els tres a casa", afegeix del Saz.
Tanmateix, aquesta periodista cega sap que tenir una discapacitat i ser contractat per un mitjà de comunicació és difícil que ocorri. No "ens contracten per desconeixement. Creuen que la persona amb discapacitat necessita molta ajuda, que costarà adaptar el seu lloc de treball o que no retrà igual que una altra persona.
Moltes vegades no es tracta de produir en termes quantitatius, sinó qualitatius perquè no tots els treballadors d'una empresa produeixen igual. Caldria buscar en què pot ser bo o competent una persona i potenciar les seves capacitats.
Els mitjans de comunicació contracten menys persones amb discapacitat per ignorància. L'irònic és veure que molts empresaris d'altres rams contracten gent amb discapacitats i estan contentíssims amb la seva elecció. Si són bons treballadors, repeteixen, garanteix la periodista. "Els primers que hem de treure'ns les limitacions som els propis éssers humans perquè conec persones que no tenen discapacitat i, tanmateix, estan plenes de limitacions.
L'eliminació de barreres comença per un mateix, però no acaba només allà. Pots ser molt valent i tenir molt ímpetu i determinació per fer coses i ser molt lluitador, però si l'entorn no t'és propici en faràs poc. Sens dubte, la persona amb discapacitat ha de sortir de casa i de deixar de pensar que la seva meta és impossible. No els nego que no sigui difícil perquè fàcil no hi ha gairebé res per a ningú, però cal intentar-ho i no trucar-se només a una porta. Cal insistir, ser molt perseverant. Però queda molt treball per fer per la nostra part i per part de la societat. La vida no està resolta per a les persones amb discapacitat, ni molt menys", assegura del Saz.
COLOM SOROA
Colom Soroa té 21 anys, és estudiant de fisioteràpia i s'ha convertit en la primera presentadora sorda de Televisió Espanyola. Aquesta jove, que compagina els seus estudis amb el treball, encara no dóna crèdit a què tot ocorregués tan de pressa. Va "ser una casualitat, em vaig assabentar que feien proves, em vaig presentar i em van seleccionar. No m'ho esperava, però va ocórrer així. El programa no és en directe, però el gravem com si ho fos. Així que existeixen els mateixos nervis, les mateixes presses i el ritme que imposa l'actualitat. En realitat, no tinc gaires dificultats per fer-ho. Utilitzo un autocue on puc llegir el que dic i sempre tinc un regidor que m'avisa quan i a quina cambra m'he de dirigir. A més, conte sempre amb els meus companys amb qui és agradable treballar", explica Soroa.
Colom Soroa posa la de cara al programa "A llengua de signos",una porta oberta a la informació per a les persones sordes, un lloc on qualsevol persona amb discapacitat auditiva pot sentir-se còmoda perquè el programa s'interpreta a la llengua de signes i amb subtítols. "Sens dubte, en un espai en el qual es parla d'integració i accessibilitat no podem discriminar ningú. Qualsevol oient pot veure'ns i sentir-nos perquè també els nostres continguts van a llengua oral, el que anomenem veu en off. És un programa per a tots, sords i oients que s'emet per La 2 de TVE",asegura Lola Herrera, directora del programa.
La dificultat que troba l'estudiant de fisioteràpia en exercir el seu treball de presentadora de televisió es focalitza, sobre tot ,al llegir el autocue."Un presentador oient llegeix directament. En el meu cas, he d'adaptar el text a la llengua de signes, ja que l'estructura d'una i una altra llengua és diferent. És una mica així com estar llegint en espanyol una cosa que has de dir en anglès. El bo d'"A llengua de signes" és que és un programa informatiu pensat per a nosaltres.
Cap altra cadena nacional no ens apropa la informació a la nostra llengua i és a més un curs per expressar les nostres necessitats i vivències amb reportatges on les persones sordes són les protagonistas.",atestigua l'estudiant.
"La gent té el concepte que nosaltres, les persones amb discapacitat, som inferiors, que no som capaços de fer el que fa la majoria. El terme "discapacitats" implica de per si tenir molts prejudicis. En realitat, tots som discapacitats perquè no estem preparats per incloure'l tot en la vida. La capacitat o no capacitat d'una persona depèn d'ella mateixa", sosté Soroa. "Conec el silenci, el silenci absolut. És cert que en no sentir, desenvolupem més altres sentits, per exemple, el tacte, sentim més les vibracions o la vista, detectem moltes coses que als oients els poden passar desapercebudes.
Però el gran desavantatge és que no tenim un accés en igualtat ni a l'educació ni a la informació, per no parlar de l'accés al mercat laboral", denúncia. Tanmateix, per a aquesta jove l'important és tenir metes i lluitar per aconseguir-les. Segons Soroa, sempre es troben obstacles al camí, però la clau hi ha en no rendir-se. "Per a mi, treballar amb Paloma és una cosa molt fàcil, en realitat és ella que me'l posa fàcil i no al revés, com podria pensar molta gent. Ens entenem a la perfecció i capta ràpidament la idea del que volem transmetre al públic que veu el programa.
A més, Paloma té una qualitat molt important en un treball com a aquest: mai no perd el sentit de l'humor, crec que gaudeix fent el que fa i això es nota",mantiene la seva cap. L'experiència de ser presentadora en televisió li ha brindat a Soroa conèixer de primera mà el món de la televisió, el treball dels periodistes i com transmetre la informació al públic.
Afirma que el que més l'il·lusiona és poder fer-ho a través de les seves mans. Ella resol els incidents com una professional més. En el seu programa, on l'actualitat canvia ràpidament, de vegades no és possible avisar-la amb molta antelació. "
Tanmateix, Paloma controla perfectament la situació, es posa molt seriosa, tanca els ulls per veure com diria a llengua de signes aquella última hora i sense fer perdre un minut de l'enregistrament l'improvisa davant de la cambra. Sí, no hi ha cap diferència respecte al que fa qualsevol altre presentador de televisió", assegura Hernández.
Segons la directora del programa, Paloma aporta molt a "A llengua de signes" perquè és sorda i perquè qui millor que ella per saber el que necessiten les persones amb la mateixa discapacitat.
"Ens dóna moltes pistes en aquest sentit. La seva opinió té molt pes en el programa perquè, en realitat, és el reflex del que opinen moltes persones sordes com ella a Espanya", apuntala Hernández.
GLÒRIA ROGNONI
Glòria Rognoni era una jove actriu quan va callar d'una tarima enlluernada pels focus de l'equip de televisió que estaven gravant part de l'assaig d'un muntatge d'"Els Joglars" al Teatre Romea de Barcelona.
"Em vaig desplomar i una de les vèrtebres va seccionar la medul·la provocant-me una paraplègia. La meva vida va canviar radicalment. En cas de ser una persona que estava treballant en una companyia de teatre, viatjant per Europa, a quedar-me nou mesos en un hospital, hi ha una gran diferència.
Anar en cadira de rodes no és simplement no caminar, es veuen afectades moltes coses. Has d'aprendre a viure de nou. Tot el procés d'adaptació cal assimilar-lo molt lentament", manifesta Rosigni. En aquells moments, l'actriu es va plantejar canviar de vida completament, deixar les taules, perquè li semblava impossible mantenir la seva professió, i estudiar medicina.
Tanmateix, quan Rosigni va sortir de l'hospital, gràcies a una oferta del grup de teatre La Claca, l'actriu va poder continuar vinculada al món del teatre, encara que aquesta vegada des d'una altra posició, la direcció. Després d'estar amb aquest grup un temps i un altre amb el que ella aconsegueix denominar la seva escola de vida,"Els Joglars",decidió treballar pel seu compte. En l'actualitat, porta deu anys dirigint un grup de teatre de discapacitats psíquics i malalts mentals.
"El meu treball amb ells m'ocupa molt temps, assaig amb el grup quatre dies a la setmana. Les obres tenen un nivell professional; de fet, rebem el premi "Ciutat de Barcelona" en 2004.El públic se sorprèn davant del treball d'aquestes persones perquè estan acostumats a escoltar en televisió els casos de malalts que han pergeñado algun desastre.
Tanmateix, no tots els perpetren i sí tots tenen grans capacitats. Tracte que això surti a la llum perquè tot el mèrit és de ellos",declara Rognoni. L'actriu assegura que encara que va passar en cas de ser una persona amb molta mobilitat a estar asseguda en una cadira de rodes, moralment no va suposar un gran canvi perquè es va integrar immediatament al teatre. "L'accident va suposar un cop que em va tallar la vida per la meitat i això, precisament, és el que vaig intentar plasmar quan vaig preparar la cerimònia dels Jocs Paralímpics del 92.Pasas de la foscor a la llum, et tornes vell i nen alhora, nen perquè necessites ajuda, et topes amb una escala i no pots pujar-la, perds independència. Però alhora ganes una maduresa enorme.
En aquells moments et canvia completament l'escala de valors. D'una banda, estàs en la foscor, però per un altre, un distanciament savi i sa et fa arribar a la llum. No és tot negatiu, ni gaire menys. No hi ha dubte que arribes de cop a comprendre i a mimetitzar-te amb totes les persones que sofreixen.
Des que vaig en cadira de rodes sigues que les persones amb discapacitat tenim una altra visió de la realitat que és molt vàlida, una altra manera d'empatizar amb el dolor d'altres persones interessantíssima. Per a mi aquesta experiència de l'accident no deixa de ser un enriquiment", garanteix l'actriu.
Glòria Rognoni pensava que dirigir les cerimònies de les paraolimpíades li quedava molt gran, però li van convèncer al·legant que qui millor que ella, una persona amb discapacitat, per assegurar el missatge intrínsec de tal esdeveniment. "Com ho vaig fer bé, em va donar certa popularitat i en acabar l'esdeveniment em van anomenar de TV3 per ser tertuliana del programa "Bons dies, Cataluña",y el vaig acceptar. A partir d'allà, qui conduïa el magazine, Mari Pau Huguet, va voler abandonar el lloc a causa del treball immens que comportava. Va ser llavors quan em van proposar que el portés jo.
El projecte em va semblar difícil perquè no era periodista; tanmateix, vaig proposar que ho provéssim. Vam estar assajant durant una setmana i va resultar. Sempre penso que quan et ve una cosa, abans de dir que, no ai per provar. Allà em passava les hores realitzant entrevistes i l'experiència va ser molt interessant, encara que també un esforç brutal, que s'acumulava al treball que em donava la meva filla de dos anys. Ara en té 18", compte Rosogni.
Va conduir el programa durant dues temporades. Després el va deixar i va tornar al món del teatre. "Em cridaven d'altres cadenes i em deien que era la primera presentadora en cadires de roda i que quin exemple estava donant per a altres persones amb discapacitat. Jo sempre deia que no era un referent per a elles, perquè les persones amb discapacitat, totes, sabem de la qual cosa som capaços. Per a mi l'exemple es va donar a les persones sense discapacitat que des de casa comprovaven que una persona amb discapacitat no tenia cap problema en conduir un programa com aquell.
La veritat és que en TV3 no es donava cap importància al tema de la cadira de rodes", assenyala l'actriu. "Vam fer poques entrevistes a discapacitats perquè en el programa es volia tractar amb naturalitat el tema de la discapacitat. Però em consta que fins a cert punt, gràcies a la televisió, es va normalitzar una mica la visió d'una persona en cadira de rodes. A mi em parava gent pel carrer i em deien que en veure'm, considerant que era molt més greu la meva situació que la seva afecció, havien sortit fins i tot de depressions.
El problema és que els mitjans de comunicació no contracten persones amb discapacitat per desconeixement total i absolut de les seves capacitats. Les persones amb discapacitat som poc presents en els mitjans de comunicació perquè no es ens llama",se lamenta Rosigni.
"Quan estava en la tertúlia sempre procurava introduir informació sobre la discapacitat. Era llavors quan podia fer el que volia. Hi ha una cosa maligna en aquests empresaris que ens bombardegen amb el culte al cos i amb qui la gent ha de ser perfecta. Això és una estupidesa total perquè quan tens un accident com el meu és quan veus clarament que la capacitat de l'ésser humà no és el seu físic, sinó el seu interior. Les persones que d'alguna forma rebutgen o no accepten les persones amb discapacitat s'estan perdent una cosa molt interessant. El món de la imatge, del superficial és malèvol.
Culpo les persones que tenen cert poder per no integrar més les persones amb discapacitat per la seva pròpia inconsciència", apuntala Rognoni. Tanmateix, és positiva i afirma que encara que sempre es troba barreres, també a persones que l'ajuden a superar-les. Per exemple, quan la directora de teatre marxa a qualsevol part del món, no pren aquestes barreres en consideració perquè està convençuda que si troba problemes, aquests "sempre se solucionen.
Molts éssers humans són conscients del que hi ha, i surt d'ells la seva vena solidària i t'ajuden i et comprenen. Així se'n pot anar pel món. He passat Por moments difícils en els que sembla que no pots més. Però sempre pots. Cal viure", conclou Rognoni.
Fonts:
Solidaritat Digital (08/01/2009)
SID http://sid.usal.es/mostrarficha.asp?ID=32822&Fichero=1.1
__________________________________
Portal web DIVERSITAT FUNCIONAL
http://discapacitat.blogspot.com
http://www.diversitatfuncional.org
SEGON CLASSIFICAT EN ELS 
Finalista en els 
FINALISTA EN EL 
CANAL TWITTER
GRUP EN CATALÀ LES TIC I LA DISCAPACITAT EN FACEBOOK (Seguidors(110)
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada